Mai havia entès la relació entre el cor i l'amor.
Per mi no era més que una relació metafòrica.
Preciosa, se'ns dubte, però tan sols una comparació ben dolça i poetica.
El cor: Tot ell força.
Tot vigorositat.
Un múscul imprescindible per a fer funcionar la màquina imperfecta que som.
Però fràgil, també fràgil, dèbil quan se l'ignora, quan no se'l mima ni se li pren atenció...
Capaç d'aturar-se, d'abandonar-se com una planta mal cuidada, amenaçant-te en no tronar a sortir,
en no tornar a encendre's.

Un símil...
Què il·lús..
Quan reps la primera punxada penses que ha estat un mal gest, una tonteria.
Amb la segona, creus que potser estàs massa cansat i que el dia posa massa tensions al damunt....
Quan t'arriba la tercera se't trenca el pit, se t'esquerda i et sembla que l'ànima, en la que no creus, s'esborrona en grisos i negres...
La següent t'obre els ulls i et fa veure-ho clar...
L'Amor...
El Cor....
Dolç símil, dura realitat